Ara expresso una de les idees que fa temps tinc al cap. Simplement veig que sempre he pensat igual sobre aquest concepte, hi estic en contra, no crec en aquest estat mental subjectiu i destructor. Primer defineixo que hi ha dos classes d’orgull, la primera classe no ocupa l’espai d’aquest escrit i és el que es podria anomenar orgull positiu. Aquest és aquell sentiment de benestar, de complicitat d’una satisfacció viscuda per una persona envers a una altra a algun fet que estan relacionats amb ell. Per exemple podríem posar dins d’aquesta primera apreciació el sentiment que viu un avi quan veu el seu nét caminar pel món amb il•lusió, amb aquella mirada de esperança i de creença en el futur.
Un altre exemple podria ser l’orgull d’un membre d’una associació perquè aquesta ha aconseguit una fita esperada per tots.
I entro ja en la definició o maltractament del segon tipus de orgull que poso en anàlisi: l’orgull barroer que jo en dic, i acabo de reanomenar. Aquest el defineixo com aquella sensació personal que es te quan succeeix quelcom i hom es creu en un nivell de status o de rol superior a un altre i també pot ser que d’una creença subjectiva, poc relativitzadora i possiblement falsa es creu legitimat totalment la superioritat en algun tipus de concepció interpersonal, en algun rol o en alguna relació. Vaja, quina explicació més dispersa. El que vull expressar és que hi ha un tipus d’orgull que l’únic que fa és posar barreres a les relacions socials. És un sentiment que es fa present a la persona normalment per causes socials i compara el seu estat (ja sigui personal, econòmic, jeràrquic...) amb el d’altres éssers o organitzacions.
Doncs el meu criteri diu que aquest orgull acostuma a estar ple de passions irracionals, escalfaments i agressivitat que no ens deixen moure en llibertat ni seguir el bon camí de la presa de decisions. En una discussió, per exemple, l’orgull fa que les dues persones no estiguin discutint sobre el tema que els ha portat a la discussió, sinó que arriben a un punt on només discuteixen sobre qui és millor que l’altre, encara que d’una forma subtil i amagada. (Aquest és un exemple molt clar on l’orgull destrueix la realitat per posar-hi tonteries pel mig que no aclareixen res).
És per això que faig un crit a la cultura de la humilitat que es barreja amb el caos del meu pensament. Només amb senzillesa i humilitat es pot arribar a la ciència. I també eliminant l’orgull, qui sap, fins i tot no hauria existit mai la paraula guerra.
Jordi Casas