2002-2004

Senzill com un punt

complex coom tu

Escric sense resposta

pregunto sense full

Carent estic d'idees

no noto ja ni el temps

Parets em trobo en elles

i el món sembla parat

I hi torno

Probar sempre fa digne

etern és aquest pensar

Tanmateix tu no creixes

semblo massa distés

creença insegura creo

ni en ella jo mateix crec

t'estimo i ho saps, somnio

m'ignores i vius la societat

On van les ones quan s'allunyen del mar?

On creus tu que va el meu somriure al marxar?

Tot és existent, creiem-ho tots , si!

Tot és emergent, sí! com el vent d'agost

Realitat ben punyent, sensació de vol

salvatge! sensació de llibertat!

(en el tren)

 
Enfonsats en un món d’aparences
D’un món material i instantani
Podem conèixer algú en cinc minuts?
Podem alegrar algú en poca estona?
Quin temps té l’alegria?
Quina alegria se li posa temps ?
Lluitem? Pleguem?
Perquè aquest món imperfecte
Creixi al nostre costat sense connexions
I sense olorar el país d’on venim, la terra que ens ha estimat
I ens ha vist dins del fang, dins de la glòria i de la lluentor social.
Cridem ben fort: Gràcies vida per deixar-nos viure!

Sembrant la terra podem observar
Com els possibles problemes venen del passat


Acariciant el teu cos
Les espines mortes
Provo de trobar la veritat
Mai somniada
La perfecció d’existir
La plenitud del saber
Es pot trobar en les teves entranyes?
No ho sabem.


Et sento respirar
Confonc el teu so amb la música
Del temps i del món.
Confonc el món amb tu
Jo no crec en res
M’has fet trencar els esquemes
I realment crec que no existeixes
Sincerament crec que encara t’haig de conèixer
T’haig de preguntar què estimes
Què et sembla aquest món
I quins són els teus somnis
Quin serà el teu passat en un futur junts ?
Veig l’horitzó als teus ulls
Però el descontent als teus llavis
Abraça’m! T’estimo I no et conec
T’estimo i no em conec a mi
Encara no sé d’on vinc
Però aquest camí no vull seguir sense tu.

Jordi Casas'2002

flors i cendres

és el que queda d'aquell camp

primavera i reserva

coalició poc vibrant

sac d'ostres sinceres

mon que roman callat.

 

                    Serien aquells cabells
                    que voleiant es perden
                    Una mirada de nina
                    No m'interessa gens l'orgull
                    Ni res d'arrogància
                    Només sensibilitat és ella
                    Pura humiltat despren
                    Un altaveu mirant
                    Cantant tons alegres.
                    Ella és,

                l'arbre de la juventut
                arrelat al temps i
                creixent cap a on
                el sol és més clar, més intens.
                Ella és qui parla amb mi
                Qui em fa somniar quan em desperto
                Qui em fa abraçar l'enemic.
                Ella és un cau en ple hivern
                i el vent d'una tempesta
                No hi ha flor més bella
                Em recorda, simplement, a ella.
                I cremada la meva pell
                La seva, morena, suau
                perfumada com la brisa del bosc
                Sembla ser-hi sempre amb mi
                Conec el que ets,
                em sorprèn si et trobo.
                7-11-2002

Sempre distant de les muntanyes
no puc veure els bulevards
sempre flairant les perfumades
intentant emb tu estar
Penso, irracional
Crec, raonant
Aquesta pell, pètal de vida
aquest somriure, no em deix viure
Ah!!! sensació de força!
Ajh!! sensació d'amor latent!

Energia, no entenc
no comprenc la força
on va i es dirigeix
el domini i el poder
falta sostre i nivell
mesura i control
mon malalt fins a extrem
si no es coneix el final

Fruit de l'arbre prohibit
suc del fruit que voldria
crema com la pell morena
crema com el foc dels teus ulls
carn enveja de totes
olor!!!!!!! eterna i tota teva


sent! crea i elimina
com pot ser un mon real?
quina mentida ens imposen!!!!!!!!!!!
tot és variable i et menteixo
perque ja ha canviat
les coses son definides
i demà són infinit
El teu moure es ball
i demà el meu somni de veritat

Jo, creant maestria
Aquestes tenebres del ser
I aquestes semblantes de la realitat

Penso en un objectiu fictici
I desenvolupo una tendència real

I quan,
Respecto massa l’entorn
M’imnotitzo massa per la bellesa
Del món

És llavors
Quan et necessito, per entendre,
Que això és la felicitat.

Per definir,
El que crea la passió màxima,
La essència de viure.

Jcm-7-9-2003


Soñé una vez con la musica palpitando en toda mi piel
Era una realidad confusa pero llena de emociones
Tan fuertes que lloraba de verdad, lloraba y escuchaba
Quisiera de una vez que se confundiera el sonido
De mi corazon con el chillido del tren,
Porque no mezclar el entorno urbano con mi metabolismo
Porque no centrar mi existencia en energia pura?

Eternament dient,
Que les sombres són llum
I reflexant la realitat en un pou,
Puc veure el so de tu.
Passejant per la carena,
Supossant una acció eixida
I pensant en un moment d’esclat,
de sombres i de màgia de tu.
Comprenc quina emoció tindria la vida
Sense aquesta sensació de pèrdua?
Sorprenentment crec que la passió amagada
Està dins meu.
1-2004


I passant per un passat obscur,
Entenc
Que la claror ha vingut, aqui,
A matar
.
1-2004


K’un moment sembli un espai,
em fa decidir en el volum,
em fa buscar
l’elevat estat de consciència terrenal.
1-2004

Com aquesta aranya
que arrebenta el meu front
Comprenc la llum del momnent.
Com la suor del plaer total,
entenc el cercle que envolta el meu jo.
Cremant les línies diverses
encenc l’aigua del passat i
eixint d’una gota d’oli,
vinc ràpid a buscar-me.
1-2004

M’exaspero i m’allibero al veure’ls desfilar
Cloaques resten brutes i moltes hores de treball
dies sencers veient els mateixos veïns
i m’aguanto, perquè sé de quina classe sóc
em defineixo com sóc i no rendeixo a gaires
Però no suporto veure els polítics de corbata
arreplegats als seus talons
Qui necessita cobrar més de 3000€ ?
Qui ho faci crec que no està bé del cap.
Qui necessita més que el que no te?
Polítics psicòpates, assassins de vides humils!!
Perquè un polític d’esquerres ha de cobrar més que 10 obrers?
la ràbia m’encén per dins i lluita per esborrar el que veig
La realitat dels meus veïns és ben diferent.
Només amb un somriure de tenir el pa
de cada dia.
I les grans coses del món es couen en forns nuclears
on apastillats i amb cocaïna fins al cul,
els politics s’inflen de fluxos vaginals
de noies verges i esperançades comprades,
per un ral.
No a la Guerra.
1-2004


When the world is over me...
I need some meditations
Then I used to ride my bike
But I have to be alert with the bushes
All around the big mountains are full of people
like him.
For a free world.

Jcm-2004

Cauen bombes, no sé el que se sent

conec que torturen i no ho he sentit

la fam mata a tothom, jo menjo menú

veig com funciona el món i semblo entristir

com és que sóc jo i tu ets aqui?

com és l'humà injust! i no sembla canviar!

Sé que vinc a disfrutar

però l'unic camí és trobar passió en ajudar

a altres a avançar!

Back to Top